dimarts, 29 de maig de 2007

Poble viu....

He decidit, que de moment no posaré res de política al meu blog. Més que res, perquè és el "BLOG PERSONAL DE NORMA", com ja he remarcat altres vegades, però avui veient com està la cosa d'encesa pels blogs flixancos, he pensat de posar aquesta lletra d'una cançó d'Oprimits. Que, a la meua entesa, crec que defineix lo moment que estem vivint la majoria dels joves de Flix.
Està escrita en mallorquí i es diu: " POBLE VIU":


Sa música és sa veu d´un poble viu

Expressió de llibertat i rebel.lia
Són melodies revolucionàries
Noltros som sa gent! Som un moviment!

Alça sa veu
Amb sa injustícia sense por
I contagia sa gent
Agafa sa paraula i passa-la als demés
Fes el que vulguis fer
Però amb respecte i sentiment
Fes el que vulguis fer amb tu mateix


Uoooh! Llibertat per poder opinar
Uoooh! Per decidir es meu futur
Uoooh! Llibertat per poder estimar
Per decidir... Viure com vull


Tenim un sentiment que ens envolta
I mos fa més forts que mai
Tenim sa força de voluntat
I un fotimer de projectes
Que podem fer realitat
Tenim sa gent que mos fa costat




( Un dels llocs més bonics de Flix, lo nostre riu )
Ja sé que sobro a la foto, però no ni tenia cap més aquí a Lleida!


dilluns, 28 de maig de 2007

Cada persona, un món diferent!


Gràcies a tots els amics, sou la millor colla del món!

dijous, 24 de maig de 2007

Kontrol Antidoping...

Seguint en la meua "línia" de presentar grups musicals de gent que coneixo, bueno, més que res, companys de classe,... doncs avui us escriure alguna coseta de "Kontrol Antidoping". Un grup que tenim molt a prop de casa nostra ja que ells també són de la Ribera d'Ebre.


Per fer una mica d'història i d'on venen les arrels del seu estil podriem dir que: l'ska neix als anys 50 a Jamaica quan els pagesos es desplacen del camp a la ciutat i els seus ritmes tropicals i africanats es mesclen amb els ritmes nouvinguts d’Estats Units com el jazz,el funk o el blues.
Avui en dia l'ska ha evolucionat de tal manera que es fusiona amb tot tipus de ritmes i estils.
Una d'aquestes fusions pot ser l'ska-rural, un estil multirrítmic que inclou: reagge,rock,patxanga,batuca...entre d'altres i amb uns aires rurals a les harmonies i les lletres que el fan del tot peculiar.
Un dels principals exponents d’aquest estil a les Terres de l'Ebre són els Kontrol Antidoping.
Una formació jove amb 7 músics (5 de rasquerans i 2 de perellonecs) que intenten obrir-se camí, basant-se en un directe ple de festa on la única intenció es intentar fer passar una bona estona al públic de la mà d’un repertori propi, en català, en alguna ocasió folklòric i reivindicatiu amb la seva terra.
Aquest esperit els ha dut a recórrer tot el camp de Tarragona, comarques lleidatanes i les Terres de l’Ebre compartint escenari amb gent de la talla de Lax'n busto, Brams, La gossa sorda, Discipulos de Otilia, Gossos, Elèctrica Dharma o Skaparrapid i que ara preparen l’enregistrament del seu primer disc d’estudi per intentar seguir avançant.


Els set components són:



Miquel Gil:Percussió

Roman Borras:Bateria

Albert Ballester:Baix i veus

Joan Farnós:Guitarra i veu

Josep Cardona:Trombó de vares

Miquel Farnós:Saxo alt

Joan de Manxol:Gralla i trompeta

Frases mítiques...

Això que estava buscant un regle per l'armari i m'ha sortit l'agenda de l'any passat. M'he posat a mirar-la i he començat a riure, perquè ja no me'n recordava de les frases d'alguns professors que tenia apuntades.
Ara mateix potser no fan tanta gràcia com en aquell moment de classe però les posaré igualment. Són tant frases fetes com frases...que jo no sé com a un professor li poden passar pel cap mentre fa classe però bueno, són aquells moments d'esbarjo que agraeixes quan estàs cansat de sentir la vida de Josep Carner o de Hume, les preposicions d'anglès o la....
No posaré el nom dels professors, no per res en concret sinó perquè ningú es pugui enfadar o sentir molest.


- "Gat escaldat, d'aigua tèbia fuig"
- "Si no vols pols, no vagis a l'era"
- "Si no vols caldo...dos tasses!"
- "Pensem massa....i no em de pensar!"
- "Molt soroll i poques anous!"
- "Els pagesos no porten peles al banc."
- "Palabras necias, oídos sordos!"
- "A classe se viene: comido, bebido y pajeao..."
- "L'antic director d'aquest hospital" ( es referia a l'antic director de l'IES.)
- "Nem a fer gràcia...ai! Nem a fer classe!"
- "No callen ni per mal de morir..."
- "De les pedres en treiem pans" ( els catalans )
- "Mani, malo, no te hagas tantas pajas" ( a Víctor )
- "Impepinablemente..."
- "Esto es una traducción macarrónica, eh, Norma?"
- "Si no quieres venir, pues no vengas, date de
baja hombree..."


I bé, aprofitant la "vinentesa" també algunes que he apuntat aquest any a la facultat i d'altres que les he trobat al Patatabrava però que han passat a les meves classes:

- "bueno...ara és el moment en el que penses en la teletienda i recordes aquells ganivets que ho tallen tot i t'ofereixen un super precio i va i te'n regalen un altre joc!es que et surt el ganivet a 1 euro!!"[...]

* primer dia de clase en una hora idefinida del dematí *

Tolmos (passant llista repenjat passotament sobre la seva taula i amb cara d'aborriment profund ): Marta Farnós, Joan Farnós ... vaja! ara és quan tothom es pregunta si son germans no? doncs apa! anem a preguntar-ho ...


* després d'un minut on els alumnes es miren entre sí intentant esbrinar qui són estos dos... *

Tolmos: a no? ..ningu?.. ningu s'ho pregunta? doncs ja ho pregunto jo: que sou germans?

" Examen de llenguatge musical"

* Tolmos al costat del piano amb la seva súper càmera de vídeo *


- No us fa res que us gravi mentre feu l’examen no???
( nooo que va! Per favor, com pots dir això Tolmos? Si nosaltres estem encantats! Si es que és el més normal del món que els profes acudeixin el dia de l’examen a fer de directors de cine! Em poso sexy mentre solfejo? ... Clar, com que ningú es posa nerviós davant d’una càmera...)

- "No és per a res..., però Liszt era un "pichabrava""

- "obert vol dir que no està tancat"
( molt intel·ligent...)

- "Ja ho sabeu nois , com deia el capità Enciam... la educació pot moure montanyes!"

- "Uhm... Teniu en compte que la segona part de l'examen serà tipo test , penseu que sou molta gent... , per què? doncs perquè ja podeu pensar que sino ho faig així em puc apalancar tot l'estiu aquí mateix, a la caparrella damunt d'un matalàs per a corregir tots els vostres exàmens"

- "Amb el polvillo de cada dia................"


- "Perdonad chicos si hoy dicto muy rápido, es ke estoy revolucinada... He estado haciendo panellets!!"

dijous, 17 de maig de 2007

Wagner i el leit motiv....

Ja sabeu que no tinc temps d'actualitzar però avui simplement m'ha agafat per posar-vos una foto de Richard Wagner ja que demà tinc exàmen d'Història de la Música, i ara estava mirant dubtes per internet.

Per pura casualitat volia saber quina cara tenie este senyor tant especial que va crear tanta disputa en la seva època i fins i tot després de la seva mort, entre gent que eren partidaris d'ell i d'altres, que eren anomenats "antiwagnerians". Això va passar perquè ell, va crear quelcom nou i singular, alguna cosa totalment desconeguda fins llavors i que a més a més altament controvertit. També va construir tot un univers social i filosòfic al voltant de la seva obra d'art.

Ell considerava que calia unificar les arts en una obra completa, és a dir, música, pintura, literatura, arquitectura,...i per això va crear L' Obra d'Art del Futur.
Cosa també interessant és que va fer construir el Teatre dels Festivals a Bayreuth exclusivament per a ell i les seves obres, ja que volia un Teatre lluny de la ciutat gran, lluny de la societat de masses definits per les regles comercials i no artístiques. Wagner, d'esperit democràtic, volia apropar la música a tothom, amb l'entrada lliure tot oposant-se als sistemes de nivells i a les llotges de la cort.
Bueno, us he fet cinc cèntims del primer tema, que com tot primer tema que has d'estudiar per un exàmen, sempre te'l acabés sabent molt més que l'últim....jeje. Sol passar!

No res, que ja començe el periode dur, la recta final.

Us desitjo MOLTA SORT, als que com jo, esteu d'exàmens, als que us esteu preparant per la prova d'accés, per la sel·lectivitat,...

diumenge, 13 de maig de 2007

La llegenda dels gegants dels grallers: Roc i Flor...

Ahir estava rondant per la pàgina web dels grallers ja que estic fent un treball sobre les gralles i en concret, sobre la colla Desolasol, i em vaig trobar amb la llegenda dels gegants. Feia potser, tres anys que la vaig sentir per primera vegada i des d'aleshores que no l'havia tornat a sentir. Però ahir tot llegint-la vaig pensar: la posaré al blog així segur que algú que encara no la sap li farà gràcia! ( perquè a mi me'n va fer ) jeje.

Com veureu, però, la poso tal i com la podeu trobar a la nostra pàgina web.

No em pregunteu ni quan, ni on, ni de qui ho vaig sentir contar, però, la cosa certa, és que algú o altre, no sé on, ni sé quan, m’ho va explicar.

Conten que en aquella època en què arreu del nostre vell continent s’originaren mils històries d’aquelles que no saps ben bé on comença la veritat i acaba la ficció –o us creieu que el de Sant Jordi, patró del nostre país, és veritat?-, doncs bé, en aquell temps en què el nostre poble estrenava el títol de Molt Lleial i Noble Vila de Flix, per obra i gràcia del gran Jaume I el Conqueridor, vivia a la nostra població una noia bonica com un sol, blanca com la farina, dolça com la mel i bona com un tros de pa.


Tantes eren les seves virtuts que el seu passar encisava tots el joves de la vila, i vet aquí que aquest va ser el seu mal. Hi havia al poble tres germanes, filles de casa bona, i per tant grans amigues de batlles, jutges i capellans. Que n’eren d’envejoses! Quina més que l’altra! I, a més, llordes! De terres i quartos en podien tenir, però de berrugues i dents tortes us puc ben assegurar que no hi ha tants estels al cel.

Les tres germanes, ja de molt petites. li tenien jurada. De pubilles, en veure que tots el nois estaven per ella, no s’ho van pensar dos cops. Reuniren l’alcalde, qui darrerament havia perdut molts cales jugant als daus, el jutge, un pobre solter que tremolava davant l’ombra d’una noia encara que tingues mil berrugues i les dents tortes, i, el mossèn, a qui oferiren una sucosa almoina per tal de refer l’església del poble. Si n’eren les tres de...

Van dir als tres homes que aquella situació no podia continuar. Al principi, atònits, no acabaven d’entendre quin era el mal, més encara, pensaven ben al contrari, però, ràpidament les tres germanes els hi van fer fer memòria: deutes de joc, gust per les faldilles, l’almoina celestial... Tot i això, no ho veien massa clar, fins que un dia, un tal Joan Malet, un vividor i un aprofitat qui se les feia d’expert a detectar bruixes, va prendre cartes en l’assumpte i, vet aquí que de sobte, la nostra heroïna era titllada de filla del dimoni i acusada de què amb estranys ritus i encanteris encisava el jovent del poble, total, que sota aquella carona angelical ara resultava que de sobte s’hi amagava l’ànima demoníaca d’una bruixa.

Sense pensar-s’ho dos cops, es van presentar a casa de la nostra donzella dos agutzils i les tres germanes. Ningú més les va voler acompanyar. Llegiren un ordre del batlle signada pel jutge i el capellà. La desposseïren de tot el que tenia i no tenia, i la condemnaren a viure reclosa sota l’amenaça de foguera en una casa fosca i lúgubre d’un dels carrerons de la vila.

Va anar passant el temps fins que un dia retornà al poble un noi que des de petit l’havia estimat d’amagat. Ell, com la resta del poble, tot i no estar d’acord, no gosà a dir res quan l’arrest, ben al contrari callà, i el silenci i la ràbia l’encoratjaren per anar a Barcelona, treballar de portador al moll, i amb els diners que guanyava estudiava alquímia i algun que altre truc de bruixot. Fins i tot va prendre part en més d’una guerra d’on el seu coratge i valentia el va fer retornar ric i victoriós.

El dia que va arribar a la vila tot el poble s’engalanà per rebre tant rellevant figura, el batlle va treure del bagul les seves millors robes, el jutge és rentà la cara, el mossèn va preparar l’estómac per tal de rebre amb alegria les viandes del suculent àpat amb què és volia obsequiar el nostre heroi, i les tres germanes es van empolainar, enjoiar, es van empolsar tant, que les berrugues semblaven perles, això sí, boterudes. Música, cridòria, aplaudiments i el nostre heroi avançava pels carrers amb pas segur i mirada neta com un mirall. En arribar a la plaça es negà a pujar al balcó de l’ajuntament, i amb una veu ferma i segura comença a recordar la mala jugada que li havien fet a la seva estimada.

El batlle s’amagà sota la senyera, el jutge... el jutge ja no se’n recordava del que havia passat uns anys enrera, el mossèn... el mossèn no se sap si plorava o eren els roncs dels sues budells i les tres pepes, altives elles, li plantaren cara, així va ser que tragué del sarró un flascó fumejant, s’unta el dit i escarritxà les tres meuques al temps que dia: Cuca, Còca i Quica! I totes tres es convertiren en una mena d’animalots mig poll, mig gallines, mig no sé què, que cridaven i quequejaven entre els barrots del balcó davant els aplaudiments de la gent que finalment sàplegaren per anar a desfer la injustícia que temps enrera s’havia comès.El temps passà, la nostra heroïna i el nostre heroi sembla ser que es van casar.

Ell fundà, juntament amb un altre alquimista alemany que havia conegut quan estudiava a Barcelona, un taller d’alquímia just a la marge dreta del riu de dalt.

Vull suposar que van tenir fills i que de ben segur qualsevol de nosaltres en pot ser descendent, perquè el que no he sentir dir mai és com es deien, ni l’un, ni l’altre.Pel que fa a les meuques, de bens segur, us preguntareu que els hi va passar, doncs bé, les tres germanes que havien nascut amb cervell animalots van viure la resta dels seus dies més animalots que mai.

Tothom quan sentia el seu quequejar, que és el que van fer la resta dels seus dies, cridava: Que venen les Còques! Que venen les Coques! Els grans reien i els petits s’amagaven i al final van ser elles les que van anar a viure com a bruixes a aquella casa trista, fosca i lúgubre, d’aquell carreró que des d’aleshores tothom anomena el Carreró de les Bruixes.I fins aquí la nostra història que de veritat i mentida en tindrà el que nosaltres en vulguem donar, si ens agrada l’aprendrem i la contarem als nostres nets i ells als seus i, serà aleshores, quan la nostra deixarà de ser història per ser llegenda... una llegenda de la nostra vila.

De tota manera vull que tingueu clar una darrera cosa, ¿qui de petit o petita, en aquell temps que quan en tenien ganes no calia anar a casa, no ha anat a pixar al Carreró de les Bruixes? Jo hi anava moltes vegades, sempre sortia amb les sabates mullades perquè no m’estava per la feina, ja que de reüll sempre vigilava si les veia sortir i... no m’ho faríeu jurar, tot i això, us puc dir del cert que jo, totes tres no, però més d’una vegada vaig veure la més llorda.Ara que sí que tot està contat, tot i que no acabat, ens queda el dubte de saber com és deien. Les tres Coques? No, ni ens importa! El que volem saber és el nom dels nostres herois, potser Roc, com el nostre sant patró? Potser, Flor, per la seva tendresa? Tal vegada Perot, un distingit cavaller que visqué a cavall del bullici de Barcelona i la tranquil•litat de Flix? Maria, com tantes iaies nostre? Pau perquè ara per ara en fa falta molta? Concòrdia com la nostra santa patrona?