"Impremta Babel"...

“Impremta Babel” m’ha impressionat. És una novel·la amb sentiment i, pel meu gust, molt personal. Em refereixo al terme “personal” per dir que és una història situada a la Ribera d’Ebre, per tant, és l’índret més proper, conegut i familiar per l’autor i és per això que, l’Andreu Carranza, ha sabut descriure cada moment, cada paisatge i cada olor de tal manera que llegint el llibre em sentia dins la novel·la, veien amb els meus propis ulls tot el que passava durant cada instant i sense poder parar de llegir paraula rera paraula.

D’altra banda, vull esmentar que hi ha moltes escenes les quals m’evoquen al poble de Flix i d’altres a Ascó, no sé si l’Andreu s’imaginava aquestes dos vil·les per escriure la novel·la o no, però el què si sé amb certesa és que això ha fet que sentís la història més meva que de ningú.

A més a més, m’ha entusiasmat la manera en què és tractada la censura dels llibres durant els anys seixanta i setanta, perquè no podem oblidar que va patir i va morir molta gent per conservar els clàssics de la literatura i com no, els llibres escrits en català, gallec, basc,... aquesta novel·la, doncs, gira entorn els llibres que sobreviuen en aquests temps i si més no, aquests clàssics de la literatura es converteixen en un fil conductor durant la novel·la.

No cal parlar de l’argument perquè ja el tenim a la contraportada del llibre, i per això creia que seria més convenient explicar-vos les meves sensacions durant la lectura d’aquesta meravellosa història que m’ha arribat molt endins: he rigut i he plorat, però sobretot m’ha enganxat.

L’autor ha estat capaç de posar intriga a un argument molt ben enllaçat, amb uns personatges molt interessants i plens de vida que de ben segur, us sorprendran.

NORMA PUJOL FARRÉ

Més informació sobre la novel·la:
http://imprentababel.blogspot.com

La biblioteca...

Aquí al col·legi on estem, a banda de fer les pràctiques de diverses matèries, també tenim unes quantes hores del nostre horari destinades a la biblioteca. La setmana passada ja vam començar la nostra tasca. Es tracta de catalogar els llibres i introduïr-los dins un programa, ordenar tots els llibres per diferents categories i cicles i a més a més fer un reestructurament de la biblioteca. Per tot això han necessitat la nostra ajuda, de les practicants, i nosaltres amb molt de gust ho hem acceptat!

La curiositat del tema arriba quan l'altre dia ordenant ordenant, em vaig trobar uns quants exemplars de llibres amb català (em va sorprendre pel fet que és una escola espanyola) i em va fer moltíssima il·lusió! Llavors el mestre encarregat de la biblioteca em va explicar que anys enrera s'impartia català per als nens en horari extraescolar perquè hi havia molt alumnat català.

Col·laborant amb el 60è joc literari...

Un cop més col·laborem en els jocs literatis del blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com). Aquest cop, el 60è joc literari està dedicat a l'obra Benissanet, d'un dels grans escriptors de les Terres de l'Ebre: Artur Bladé i Desumvila.
Us mostrem un fragment incomplet d'aquesta obra i heu d'encertar les paraules que manquen entre tres opcions. Podeu trobar les instruccions al blog Tens un racó dalt del món. Si participeu tindreu opcions a obtenir els premis del mes: un Diccionari de la Llengua Catalana i convertir-vos en personatges del proper llibre del Tibau.

3) La primavera és una estació molt bonica a tot arreu, especialment per ....

a) a l’amor propi del riu.
b) a la gent que viu de renda.
c) al pagès que no té presses

"Pàgina assassina"...

En un poble d'Escòcia venen llibres amb una pàgina en blanc perduda en algun lloc del volum. Si un lector desemboca en aquesta pàgina al tocar les tres de la tarda, mor.

FI

Julio Cortázar

Flor de mel...

Té el calze ple de mel. És una flor adormida, una mica fora de temps. Les abelles van i vénen. S'hi acosten. Amb la pota cullera agafen mel i omplen tupins i perols. Algunes moren emmelades. Tot molt de pressa, amb molta agitació. Quan el calze queda buit de mel i respira, la flor es mor. I en neixen de noves. I vinga abelles!

Flor de mel (Peça inclosa dins dins el llibre "Viatges i flors" de Mercè Rodoreda)

Aquest llibre va ser un regal molt especial i encertat que em van regalar pel meu aniversari. La imatge també és el reflex d'alguna cosa tot i que no té res a veure amb el text.

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda....

A petició del blog Tens un racó dalt del món, és tot un plaer col·laborar a través de l'Imaginari en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant.

Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar a partir de demà al matí, dia 6 de febrer, les instruccions al seu blog, buscant la referència al 42è joc literari.

Aninmeu-vos a participar, com no, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.

Aquest és el fragment que em correspon:

42. Tots els panys que ens separen són l’escenificació del nostre fracàs, de les carícies que som deutors. No m’entens quan parlo així; d’això em queixo.

Riu avall....

Ahir vaig fer una segona lectura del llibre d'Andreu " Riu Avall" al que se li atorgà el premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó l’any 1995, la primera lectura del qual la vaig fer fa uns 4 anys aproximadament.


Diuen que tot necessita ser vist més d’una vegada, tastat més d’una vegada, llegit més d'una vegada...per així trobar l’essència, el ritme, les coses amagades entre línies,...i sí. M’he n’he adonat perfectament després de llegir aquest llibre.


"Riu Avall" està dividit en sis contes: L'alfaquí de Flix, El cantó de la cana, Pirates de riu, Geisha, La festa del riu i per acabar, La torre de Babel. En tots ells el nostre riu Ebre és el protagonista. M'agrada llegir contes, novel·les, poemes,...i m'agrada encara més quan conec el paisatges que es descriuen, cada racó, cada imatge, en les que jo em sento identificada, al voltant dels llocs que m'he passat més estona o que són els meus preferits de Flix.

Alguns escenaris que apareixen i que tots coneixem són: La Plaça Major ( en el llibre encara Plaça Espanya ), La costa del graner, La barca, lo camí del Pladini, los horts dels Xofars, el barri, la Fàbrica, lo riu ( tal i com he esmentat abans apareix en tots els contes )...I, com a anècdota, vull dir-vos que en algun d’aquests contes apareix un "personatge" curiós, un animal del que jo alguna vegada a la vida he tingut por, i estic segura que molts de vosaltres també: lo "sirulo".

Em va fer gràcia llegir aquest fragment perquè Andreu, al Pregó de festes ho va anomenar com una paraula flixanca curiosa : " De sobte, quan ja enfilava el Pladini, un martxicolí voleià sobre les anques de la mula. Em vaig espantar, vaig imaginari que aquell rat-penat era l’avar d'en Privat que venia a xuclar-li la sang a la mula ".


En definitiva, us recomano aquest recull de contes d'Andreu Carranza! Ja em direu que us ha semblat ( ja sé que molts de vosaltres ja l’haureu llegit).

L'Abadia Profanada....

Ressenya: "En un viatge llampec a l'octubre de 1940, Heinrich Himmler visita l'abadia de Montserrat. L'acompanya l'historiador alemany Walter Ebert, que es converteix en còmplice involuntari d'una venjança d'inspiració bíblica que sentenciarà el poble jueu. Mentre l'elit nazi busca el Sant Greal, Ebert realitza el seu particular viatge iniciàtic per trobar la felicitat trencada per la tragèdia. En la seva peripècia humana es creuarà amb Oriol Turmeda i Marina Barahona, que viuen un amor furtiu en el tràgic escenari de la segona guerra mundial.
A partir d'un fet verídic -la recerca del Greal a Barcelona pels nazis el mateix dia en què Franco s'entrevistava amb Hitler a Hendaia-, Montserrat Rico Góngora escriu una novel·la commovedora d'una època que va canviar el món."

La història del grial i els nazis i la visita de Himmler a Monserrat només ocupa una part de la novel.la. Però no nomès tenim això a l’Abadia Profanada sinó que la novel·la també és la història d’amor que viuen dues persones, l’Oriol i la Marina, durant la segona guerra mundial com a tràgic escenari.

Un dels protagonistes, Himmler, creia en la possibilitat que Montserrat fos Montsalvat, la muntanya on, segons el poema Parsifal, es guardava el calze sagrat i que va inspirar l'òpera de Wagner.
Aquest fet serveix per desenvolupar llegendes, fets i teories que apunten a l'interès de l'elit nazi per trobar el màgic calze sagrat i les restes de Crist per demostrar que era ari.

Clara i les ombres

Un pianista solitari, amb fortes tendències addictives, accepta acompanyar un grup de gòspel de Louisiana en la seva gira per Catalunya. Aquesta experiència, professionalment molt positiva, el durà a retrobar-se amb el passat i alhora a enfrontar el seu futur i la realitat de l´essència humana en les seves diverses formes.Clara i les ombres planteja tot un seguit de tensions provocades per sentiments que molt sovint creiem eradicats; ens fa visitar i contrastar des de diverses òptiques bona part dels prejudicis de la societat actual, des dels racistes fins als de classe. La varietat de paisatges i personatges que la conformen, i la força del fet imprevist com a constant, asseguren un compàs despert i un ventall de relacions humanes intenses, vives, a vegades contraposades. A partir d´aquests elements i de la trama mateixa de la novel·la, emergeixen els dos personatges protagonistes, aparentment oposats, que aborden sense complexos els conceptes més profunds de l´existència: els marges del destí i la llibertat, el pes de les circumstàncies i de les decisions pròpies. Però també l´amor, l´amistat, l´aflicció, la solidaritat i l´absurd de tot plegat.

Clara i les ombres ens insinua, amb gran força narrativa, que la felicitat només pot sorgir, espontània i esporàdica, quan les persones aprenen a mantenir la passió per continuar vivint.

Aquest és el llibre que m'he estat llegint a estonetes a la piscina les darreres setmanes. " Clara i les ombres" de Jordi Cussà.

Només un fragment....

Quan es va crear la Terra, hi va haver un gran estrèpit còsmic. Aquell estrèpit va ser so. Després, quan l'home va poblar la Terra, va néixer la música. En un començament la música era la recitació rítmica de les sagrades escriptures. El vent és com un gran pentagrama harmònic. Es poden escoltar harmonies de moltes menes, la del cor, la dels sentits, la de les mans, la de la ment, però només hi ha una música capaç de contenir-les totes. La música del vent, que ens uneix i ens agermana.

" La música del vent "

La música del vent....

Un periodista troba en una catifa portada de l'Índia un missatge del nen que l'ha teixit. És una petició de socors, un crit desesperat, i el periodista no se'n pot desentendre. Tot i que hi ha milions de nens explotats al món, el missatge té un nom, lqbal, i una procedència: la ciutat de Madurai. Un viatge fins a la botiga on es va comprar la catifa mostrarà al protagonista la realitat dels nens esclaus venuts pels propis pares. Però, què pot fer un occidental en un entorn desconegut i en un món que permet l'esclavitud infantil? L'insòlit desenllaç de la història, ple de força i coratge, és un cant d'esperança, tan necessària si es vol eradicar definitivament l'explotació infantil.

Aquest és el llibre que avui m'he començat a llegir "La música del vent" de Jordi Sierra i Fabra. Resulta curiós com de vegades et pots començar un llibre, en aquest cas, per culpa de tenir l'habitació desendressada. Així doncs, ahir vaig decidir posar-me a ordendar i vet aquí, va aparèixer aquest llibre d'entre els llibres, i la veritat: no sé si me'l vaig comprar, si me'l van regalar, si me'l vaig trobar...no sé res, ni em sonava de tindre'l a casa però la qüestió és que només pel títol i per la ressenya de la contraportada ja em van agafar ganes de posar-m'hi. I la veritat és que de moment, no m'ha desil·lusionat, tot i que encara em falta el final!

Una esperançadora història al voltant dels nens esclaus.

Llibres de lectura interrumpuda...( per desgràcia )

Tinc una costum una mica dolenta, potser un defecte, de deixar-me llibres a mitjes algunes vegades. Ho faig perquè m'arriben a les mans altres llibres i no puc esperar a començar-los, perquè la lectura se'm fa dificultosa i lenta ( per moltes causes: tipus de lletra, paper, per la manera d'escriure,...) o bé perquè tinc massa feina i ho deixo per un altre moment. I això és el que em va passar amb " La Clau Gaudí " que tots coneixeu prou bé qui són els seus autors, Andreu Carranza i Esteban Martín, la que vaig tenir que aparcar uns dies damunt de l'escriptori a causa dels maleïts exàmens, però en acabar, va ser el primer que vaig reempendre perquè em tenie tant captivada que cada vegada volia saber més i més del que passava en les pàgines següents. I la veritat, és que em va agradar moltíssim i des d'aquí, vull felicitar als seus autors: ENHORABONA per aquest gran llibre!

Com ja us vaig explicar fa uns mesets, també vaig abandonar la lectura de "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol ja que va voler passar davant "Un home de paraula", però ara, tot aprofitant les meues estones mortes també me l'he acabat.

La veritat és que m'ha sorprés més durant les últimes pàgines que no pas al principi, potser perquè vaig llegir abans "La pell freda", del mateix autor, i ja va deixar el llistó massa amunt. Un resumet de la novel·la:

" Un escriptor anònim que escriu per encàrrec és el narrador de 'Pandora al Congo'. Un advocat li encarrega que escrigui la història de Marcus Garvey, empresonat a Londres, amb l'esperança de salvar-lo de la mort. L'acusen d'haver assassinat a dos germans aristòcrates anglesos durant una expedició per buscar diamants a la selva del Congo. La novel·la passa entre l'Anglaterra del temps de la Gran Guerra i un llunyà racó de la selva africana on els aventurers descobreixen un món subterrani estranyament habitat. 'Pandora al Congo' és el segon volum d'una triologia que va començar amb 'La pell freda'. Malgrat que es tracta de llibres molt diferents, en tots dos hi apareixen monstres. I mentre al primer surten del mar, a 'Pandora al Congo' apareixen de sota terra. Sánchez Piñol té previst que en el tercer volum els mostres vinguin de l'aire."

No sabria dir ben bé quin dels dos m'ha agradat més, encara que potser em decantaria cap al segon, és a dir el primer que em vaig llegir. Però tot i així és una altra recomanació que us faig si teniu ganes de llegir!

I per últim, " Fins que et trobi " de John Irving, que aquest me'l vaig deixar perquè potser és massa llarg pel meu gust i la lectura del mateix em costava bastant. Tot i això l'he salvat de la memòria i l'oblit i és el que ara m'estic llegint als ratets lliures que tinc a la piscina.

Us deixo aquí amb el resum de la contraportada del llibre:

"Fill d'un organista que un dia va deixar la seva família per dedicar-se a la música, Jack Burns creix rodejat e influenciat per les dones. Elles l'ajuden a descubrir els plaers de l'erotisme i la sensualitat, però també la seva vocació: la interpretació.

Jack es converteix en actor i aconsegueix fer-se un forat a Hollywood. Però l'ombra del pare absent el persegueix i l'impulsa a emprendre un llarg viatge per Europa. Fins que et trobi narra la història d'un llarg periple per diferents ciutats europees que amaga en realitat la recerca de la pròpia identitat."

"Un relat grandiós que consolida John Irving com un dels més grans novel.listes contemporanis."

La il·lusió de la República...

El 4 d'Octubre de l'any passat, vaig assistir a una conferència de la Universitat de Lleida a càrreg de Josep Gonzàlez-Agápito ( professor de la UAB) i Salomó Marqués (professor de la UdG).

A la conferència, anomenada " La il·lusió de la República ", ens van explicar que a finals dels anys setanta a Catalunya es van impulsar molt activament les escoles d'estiu, l'organització de jornades d'educació als Països Catalans.

Van fer un repàs de la història de l'Educació a Catalunya centrada, sobretot, en l'època anterior, el durant i el després de la República i quina era la realitat de l'escola en aquells temps.

A partir d'aquella conferència, i de l'assignatura de Teories i Institucions Contemporànies de l'Educació vaig començar a entendre i a interioritzar que l'educació és un camí per transformar la societat.

Uns mesos més tard em vaig comprar el llibre de Raimon Portell i el mateix " conferenciant " Salomó Marqués titulat " Els Mestres de la República ". Me'l vaig començar a llegir fa temps, però el vaig abandonar per altres lectures, però la setmana passada el vaig reempendre i ja estic a punt d'acabar-lo, i sincerament me'n penedeixo de no haver-lo llegit més aviat.

Aquest llibre narra la experiència d'aquells mestres que durant la II República van aconseguir canviar l'escola més dura i conservadora, per una escola nova, pública, moderna, laica, progressista i com tots aquests avanços aconseguits van ser suprimits en arribar la dictadura franquista.

És un homenatge a tots aquells docents catalans que van fer possible que tots els nens i nenes poguéssin anar a escola i poguéssin rebre una educació independentment de quina fós la seva classe social.

Us deixo amb la ressenya del propi llibre que crec que resumeix molt bé el continut del mateix:

"Quan l'analfabetisme era un mal crònic que semblava que no tenia remei. Quan no hi havia escoles per a tothom i milers de nens corrien pels carrers,malnodrits, amb la salut precària. Quan no hi havia espais per jugar i hi havia una manca d'higiene i de cultura, va néixer una generació de mestres que, amb el referent d'Europa, va crear una escola nova i moderna adaptada als nous temps. La gran innovació d'aquesta nova pedagogia era el respecte a l'infant, els seus temps, els seus ritmes, la seva capacitat d'entendre l'entorn, apropiar-se'l i construir-se'n una imatge. Els nens deixaven d'estar lligats a la taula recitant com lloros per parlar i escriure sobre allò que els envoltava. Era una escola laica i mixta que volia respectar l'opció religiosa de cadascú, sense imposicions, sense la missa diària".

Els mestres de la República és, doncs, un homenatge a totes aquelles persones que van lluitar per construir una escola nova que formés ciutadans lliures, cultes i amb veu pròpia.

Un home de paraula...

Fa uns dies us vaig explicar que m'havia de començar a llegir "Pandora al Congo", i me'l vaig començar, però el vaig tenir que deixar de banda perquè el dia del meu cumpleanys "un noi de paraula" em va regalar un llibre d'Imma Monsó titulat " Un home de paraula".

Ara que ja m'he l'he acabat us puc dir que ha estat la novel·la més emocionant i reflexiva que mai he llegit ( que ara per ara me'n recordi ).

Aquesta novel·la hem va enganxar des del primer dia, no podia parar de llegir i ahir a la nit vaig llegir els últims capítols i relament era com una necessitat, una necessitat d'acabar el llibre en aquell precís instant perquè cada paraula, cada frase, cada paràgraf...em feia arribar una sensació al cap, una reflexió de moltes coses de la vida.

Parla d'una mort sobtada d'una persona estimada, el Cometa, narrada per la Lot i donant-li molta importància a la filla, la Píulix.

El llibre intercala capítols A i B, és una història en dos temps. D'una banda el relat d'un amor ric i complex, un amor absolut, suficient en sí mateix, i, de l'altra, el d'un procés de dol que es converteix, amb els dies i els mesos, en un procés de reconstrucció de l'ésser desaparegut i d'acceptació del seu llegat.

En definitiva, us recomano aquest llibre a tots i a totes.

A la persona que me'l va regalar, a qui li dic "un noi de paraula", moltes gràcies!