divendres, 21 de gener de 2011

S'ha perdut London...


Les últimes pistes que tenim d'ell és que està prop del pontet del "Riu de la Cana" per allà a la "boca bobera". Altra gent diu d'haver-lo vist per la carretera de la Palma. Sisplau si el veieu per alguna zona feu-nos-ho saber per tal de poder buscar-lo en un ràdi més reduït!

dilluns, 28 de juny de 2010

Carles Capdevila "Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema"...

Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot sobretot, perquè la meva idea és -ho sento- parlar-ne bé.

Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d'educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).
Però n'estic fart que la paraula més utilitzada al costat d'escola sigui "fracàs" i al davant d'educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte "problema", i que "mestre" acostumi a compartir titular amb "vaga". L'escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l'educació és bastant més que un problema. De fet és l'única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.

El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d'encarrilar-los, i, ves per on, ara m'estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m'he d'estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?

Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se'ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d'estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.

Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l'estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l'autoritat.

Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d'unes persones en qui no confia?

Les lleis passen, i les pissarres deixen d'embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d'un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d'un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d'ell.

Carles Capdevila

diumenge, 24 de gener de 2010


dimecres, 15 d’abril de 2009

"Impremta Babel"...



“Impremta Babel” m’ha impressionat. És una novel·la amb sentiment i, pel meu gust, molt personal. Em refereixo al terme “personal” per dir que és una història situada a la Ribera d’Ebre, per tant, és l’índret més proper, conegut i familiar per l’autor i és per això que, l’Andreu Carranza, ha sabut descriure cada moment, cada paisatge i cada olor de tal manera que llegint el llibre em sentia dins la novel·la, veien amb els meus propis ulls tot el que passava durant cada instant i sense poder parar de llegir paraula rera paraula.

D’altra banda, vull esmentar que hi ha moltes escenes les quals m’evoquen al poble de Flix i d’altres a Ascó, no sé si l’Andreu s’imaginava aquestes dos vil·les per escriure la novel·la o no, però el què si sé amb certesa és que això ha fet que sentís la història més meva que de ningú.

A més a més, m’ha entusiasmat la manera en què és tractada la censura dels llibres durant els anys seixanta i setanta, perquè no podem oblidar que va patir i va morir molta gent per conservar els clàssics de la literatura i com no, els llibres escrits en català, gallec, basc,... aquesta novel·la, doncs, gira entorn els llibres que sobreviuen en aquests temps i si més no, aquests clàssics de la literatura es converteixen en un fil conductor durant la novel·la.

No cal parlar de l’argument perquè ja el tenim a la contraportada del llibre, i per això creia que seria més convenient explicar-vos les meves sensacions durant la lectura d’aquesta meravellosa història que m’ha arribat molt endins: he rigut i he plorat, però sobretot m’ha enganxat.

L’autor ha estat capaç de posar intriga a un argument molt ben enllaçat, amb uns personatges molt interessants i plens de vida que de ben segur, us sorprendran.

NORMA PUJOL FARRÉ

Més informació sobre la novel·la:
http://imprentababel.blogspot.com

dijous, 8 de gener de 2009

En retard...bon any!

diumenge, 28 de desembre de 2008

Stand by me...

divendres, 19 de desembre de 2008

Sensacions...

Buf...ja arriba l'hora de la veritat. L'hora de dir adéu a moltes coses, moments i circumstàncies especials que m'han acompanyat durant 3 mesos.
Hem fa moltíssima pena despedir-me dels nens del col·legi, ells m'han ensenyat moltes coses! També me'n fa despedir-me dels companys de l'escola i els tutors.
Com no em sap greu separar-me de les tres fantastíques companyes de pis amb les que he passat moments de tots colors, hem quedo amb les anades d'olla a les tantes de la nit, amb els sopars a la catalana, veure vent del plà totes apretades com sardines al sofà, quatre llagrimetes de quan en quan, "bailoteos" abans d'anar a dormir, lluita lliure, "lingotazos" o "latigazos" (depèn), etc. Però sobretot i tal com diu la Montse: mirades de complicitat!
És una d'aquelles tristeses amb alegria perquè aquesta expriència ja ningú me la prendrà i l'he aprofitat al màxim...en definitiva...adéu París!
24 hores i a Flix!