diumenge, 13 de maig de 2007

La llegenda dels gegants dels grallers: Roc i Flor...

Ahir estava rondant per la pàgina web dels grallers ja que estic fent un treball sobre les gralles i en concret, sobre la colla Desolasol, i em vaig trobar amb la llegenda dels gegants. Feia potser, tres anys que la vaig sentir per primera vegada i des d'aleshores que no l'havia tornat a sentir. Però ahir tot llegint-la vaig pensar: la posaré al blog així segur que algú que encara no la sap li farà gràcia! ( perquè a mi me'n va fer ) jeje.

Com veureu, però, la poso tal i com la podeu trobar a la nostra pàgina web.

No em pregunteu ni quan, ni on, ni de qui ho vaig sentir contar, però, la cosa certa, és que algú o altre, no sé on, ni sé quan, m’ho va explicar.

Conten que en aquella època en què arreu del nostre vell continent s’originaren mils històries d’aquelles que no saps ben bé on comença la veritat i acaba la ficció –o us creieu que el de Sant Jordi, patró del nostre país, és veritat?-, doncs bé, en aquell temps en què el nostre poble estrenava el títol de Molt Lleial i Noble Vila de Flix, per obra i gràcia del gran Jaume I el Conqueridor, vivia a la nostra població una noia bonica com un sol, blanca com la farina, dolça com la mel i bona com un tros de pa.


Tantes eren les seves virtuts que el seu passar encisava tots el joves de la vila, i vet aquí que aquest va ser el seu mal. Hi havia al poble tres germanes, filles de casa bona, i per tant grans amigues de batlles, jutges i capellans. Que n’eren d’envejoses! Quina més que l’altra! I, a més, llordes! De terres i quartos en podien tenir, però de berrugues i dents tortes us puc ben assegurar que no hi ha tants estels al cel.

Les tres germanes, ja de molt petites. li tenien jurada. De pubilles, en veure que tots el nois estaven per ella, no s’ho van pensar dos cops. Reuniren l’alcalde, qui darrerament havia perdut molts cales jugant als daus, el jutge, un pobre solter que tremolava davant l’ombra d’una noia encara que tingues mil berrugues i les dents tortes, i, el mossèn, a qui oferiren una sucosa almoina per tal de refer l’església del poble. Si n’eren les tres de...

Van dir als tres homes que aquella situació no podia continuar. Al principi, atònits, no acabaven d’entendre quin era el mal, més encara, pensaven ben al contrari, però, ràpidament les tres germanes els hi van fer fer memòria: deutes de joc, gust per les faldilles, l’almoina celestial... Tot i això, no ho veien massa clar, fins que un dia, un tal Joan Malet, un vividor i un aprofitat qui se les feia d’expert a detectar bruixes, va prendre cartes en l’assumpte i, vet aquí que de sobte, la nostra heroïna era titllada de filla del dimoni i acusada de què amb estranys ritus i encanteris encisava el jovent del poble, total, que sota aquella carona angelical ara resultava que de sobte s’hi amagava l’ànima demoníaca d’una bruixa.

Sense pensar-s’ho dos cops, es van presentar a casa de la nostra donzella dos agutzils i les tres germanes. Ningú més les va voler acompanyar. Llegiren un ordre del batlle signada pel jutge i el capellà. La desposseïren de tot el que tenia i no tenia, i la condemnaren a viure reclosa sota l’amenaça de foguera en una casa fosca i lúgubre d’un dels carrerons de la vila.

Va anar passant el temps fins que un dia retornà al poble un noi que des de petit l’havia estimat d’amagat. Ell, com la resta del poble, tot i no estar d’acord, no gosà a dir res quan l’arrest, ben al contrari callà, i el silenci i la ràbia l’encoratjaren per anar a Barcelona, treballar de portador al moll, i amb els diners que guanyava estudiava alquímia i algun que altre truc de bruixot. Fins i tot va prendre part en més d’una guerra d’on el seu coratge i valentia el va fer retornar ric i victoriós.

El dia que va arribar a la vila tot el poble s’engalanà per rebre tant rellevant figura, el batlle va treure del bagul les seves millors robes, el jutge és rentà la cara, el mossèn va preparar l’estómac per tal de rebre amb alegria les viandes del suculent àpat amb què és volia obsequiar el nostre heroi, i les tres germanes es van empolainar, enjoiar, es van empolsar tant, que les berrugues semblaven perles, això sí, boterudes. Música, cridòria, aplaudiments i el nostre heroi avançava pels carrers amb pas segur i mirada neta com un mirall. En arribar a la plaça es negà a pujar al balcó de l’ajuntament, i amb una veu ferma i segura comença a recordar la mala jugada que li havien fet a la seva estimada.

El batlle s’amagà sota la senyera, el jutge... el jutge ja no se’n recordava del que havia passat uns anys enrera, el mossèn... el mossèn no se sap si plorava o eren els roncs dels sues budells i les tres pepes, altives elles, li plantaren cara, així va ser que tragué del sarró un flascó fumejant, s’unta el dit i escarritxà les tres meuques al temps que dia: Cuca, Còca i Quica! I totes tres es convertiren en una mena d’animalots mig poll, mig gallines, mig no sé què, que cridaven i quequejaven entre els barrots del balcó davant els aplaudiments de la gent que finalment sàplegaren per anar a desfer la injustícia que temps enrera s’havia comès.El temps passà, la nostra heroïna i el nostre heroi sembla ser que es van casar.

Ell fundà, juntament amb un altre alquimista alemany que havia conegut quan estudiava a Barcelona, un taller d’alquímia just a la marge dreta del riu de dalt.

Vull suposar que van tenir fills i que de ben segur qualsevol de nosaltres en pot ser descendent, perquè el que no he sentir dir mai és com es deien, ni l’un, ni l’altre.Pel que fa a les meuques, de bens segur, us preguntareu que els hi va passar, doncs bé, les tres germanes que havien nascut amb cervell animalots van viure la resta dels seus dies més animalots que mai.

Tothom quan sentia el seu quequejar, que és el que van fer la resta dels seus dies, cridava: Que venen les Còques! Que venen les Coques! Els grans reien i els petits s’amagaven i al final van ser elles les que van anar a viure com a bruixes a aquella casa trista, fosca i lúgubre, d’aquell carreró que des d’aleshores tothom anomena el Carreró de les Bruixes.I fins aquí la nostra història que de veritat i mentida en tindrà el que nosaltres en vulguem donar, si ens agrada l’aprendrem i la contarem als nostres nets i ells als seus i, serà aleshores, quan la nostra deixarà de ser història per ser llegenda... una llegenda de la nostra vila.

De tota manera vull que tingueu clar una darrera cosa, ¿qui de petit o petita, en aquell temps que quan en tenien ganes no calia anar a casa, no ha anat a pixar al Carreró de les Bruixes? Jo hi anava moltes vegades, sempre sortia amb les sabates mullades perquè no m’estava per la feina, ja que de reüll sempre vigilava si les veia sortir i... no m’ho faríeu jurar, tot i això, us puc dir del cert que jo, totes tres no, però més d’una vegada vaig veure la més llorda.Ara que sí que tot està contat, tot i que no acabat, ens queda el dubte de saber com és deien. Les tres Coques? No, ni ens importa! El que volem saber és el nom dels nostres herois, potser Roc, com el nostre sant patró? Potser, Flor, per la seva tendresa? Tal vegada Perot, un distingit cavaller que visqué a cavall del bullici de Barcelona i la tranquil•litat de Flix? Maria, com tantes iaies nostre? Pau perquè ara per ara en fa falta molta? Concòrdia com la nostra santa patrona?







9 comentaris:

Sonia ha dit...

normaaaaaaaaaa per fi m decidit i he trobat un moment en q mapeteixie llegim aquesta bonica història! REALMENT MHA MOLAT MOLT...la desconeixia totalment tret q un cop vai sentir alguna pinzellada molt per damunt!! que xula...de ben segur q em servirà per contar-la als meus fills, nets i a tots els qui vindran...!!


una d les coses q mha molat+ és lo misteri aquet del carreró de les bruixes...uuu!! fa por i tot!!

pues bueno normaaaaa sta molt xula aquesta entrada i els grallers de Sol a Sol sempre mhan agradat molt i els gegants tb...ara que sé la història + i tot...és molt curiós..

studia força! sta nit circulO! ( com motivos ) pero mole....

un besitooooooooooo wapaaa!

Norma ha dit...

Sonia, merci!! jeje

Sí que mole sí la llegenda! Per això la vaig posar!

Pues no res me'n torno a estudiar Història de la música allí en Wagner, Granados, les sonates i els concerts perquè estos dies convisc en tots ells!

Ale...cabrona q tu ja has acabat!! !-)

Un petonet.

Nerea ha dit...

Normaaa, q per fi escric algo... jeje!

Pues si, tenies rao, m'ha agradat molt la història dels gegants!! No l'havia sentit mai, en serio!!
M'ha agradat molt lo de quan les històries passen a ser llegendes, sempre ho he trobat bonic i curiós dir això d'una llegenda, perquè no se sap si ha passat de veritat o no...
No res, q vaig a mirar una peli al llitet a descansar ja, q és tardet...

Besitoooos Noooor!!!!

Norma ha dit...

Bueno Nerepo!! Ja ere hora que entressis al meu blog! k la cosa ja feie pudor, eh??? kina barra, encara no havies entrat!! jejeje

Pues no res wapeta ens veiem porai!!

Muakss

Mani, fill de Mani ha dit...

Voleu saber un secret? La geganta no porte calces!!!!!

Norma ha dit...

Jajajajja
Ai mare de dew, k xalat k estas....ja u sas prou bé,ja!
Q tu sempre vas per davall de la seua faldetaaa!!

Venga....

sonia ha dit...

jajajajajjaja! no havia vist q contestes aki! :D q bo lo d les calçes! jajajajajjaa!!!!!!!!!!!!!! apaa actualitza quan tingos un ratet ee! dmà pujo a lleida...pro tu stiràs astudiant:( molta sort vale wapsma??¿ i div ens veiem per aki!!!!!
un petonet wapa!
tstimo!

Norma ha dit...

Jo, Sonia!
Un dia que vens i jo tancada estudiant!! Però wno no patixos q ara k tenim cotxes disponibles este estiu pujarem a la torreta tota la colla, vale?

Besitossss

Norma ha dit...

Ah Sonia!!
No actualitzo perquè no tinc temps, a verem si el cap de setmana fico alguna xorradeta de les meues!