dissabte, 17 de maig de 2008

Arribar-hi o no arribar-hi...

De vegades no es pot arribar a tot ni a tot arreu...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una mà que cerca el cel

Un estornell fa giravolts de rauxa
al voltant del seu tros de cel,
un núvol aprèn a ser cotó finit
de l'infinit invisible que ho cobreix tot de metàfores transparents,
una flor d'ametller es confon
amb el somni de nit estelada d'una noia enamorada,
un neguit d'abelles cusen mel als ulls color cel de tardor de la noia florejada d'ametllers,
un desig d'immensitat fila les ninetes d'una noia que somia en fer-se indígena del cel,
unes cames nervioses traspuen una ànima inquieta que corre els sòls empedrats de la prosa mentre albira la poètica del cel,
l'inabastable li cerca l'esperit i ella alça una mà per flairar-lo amb el tacte dels anhels,
incommensurable és el cel, inconmensurable és la mà, car tots dos són branques de dos arbres plens de màgia,
l'arbre misteriós de tot allò que ens fuig per infinitud d'essència,
l'arrel de cinc dits que vol brollar des dels desigs humans i caçar les quimeres impossibles que sols són a l'abast dels esperits més contemplatius.

El fet de no arribar a tot ni a tota arreu, deixa constància de què sabem que hi ha un tot material, geogràfic i anímic, i això, penso jo, ens dóna més definició d'humans, i ens defineix el món com a més meravellós.

Felicitats per la fotografia, desperta tot un seguit de reflexions.

Salut Norma.

A. Guiu