Nits a l'escala...

Ahir vaig posar la foto perquè me la va passar Sonia i em va agradar molt, però no tenia temps d'escriure res, i ara dic, vaig a escriure alguna coseta...

És del cap de setmana passat, estavem fent una coctelera, falte la Monki, que en este moment no sé on debie estar!

I res, així passem les nits naltres, a l' Escala, xarrant pels descosits, algunes jugant al futbolín, d'altres voltem cap aquí i cap allà i au!

Ja sé que això és més un tema de photolog i no de bloc, però com ja hi pose a dalt de tot, és lo bloc PERSONAL de Norma, jeje!

L'Adéu....

Aquest divendres, Lluís Llach, va fer el seu últim concert multitudinari a Verges després de 40 anys de trajectòria musical sobre els escenaris.

Recordo de petiteta que mun pare em posave les seves cançons , i m'agradaven sobretot "L' estaca" i "La Gallineta", tema que intentava cantar però que encara ara, no la canto sencera!

El definiria com un magnífic poeta, cantant i pianista, persona humil i que li ha sapigut donar a la música catalana unes notes i un toc únic.

Aprofito per posar un vídeo d'una interpretació de "Viatge a Ítaca", fa cosa d'un any a Cubelles i la lletra de "L'Estaca".

Gràcies per la música que ens has deixat.

L'avi Siset em parlava

de bon matí al portal,

mentre el sol esperàvem

i els carros vèiem passar.

Siset, que no veus l'estaca

a on estem tots lligats?

Si no podem desfer-nos-en

mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba

i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps

ja les mans se'm van escorxant

i quan la força se me'n va

ella es més forta i més gran.

Ben cert sé que està podrida

i és que, Siset, pesa tant

que a cops la força m'oblida,

torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba

i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res,

mal vent que se'l va emportar,

ell qui sap cap a quin indret

i jo a sota el portal.

I, mentre passen els nous vailets,

estiro el coll per cantar

el darrer cant d'en Siset,

el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà

i molt de temps no pot durar,

segur que tomba, tomba, tomba,

ben corcada deu ser ja.

Si jo l'estiro fort per aquí

i tu l'estires fort per allà,

segur que tomba, tomba, tomba

i ens podrem alliberar.

La panera...

Fa una mica que he sortit de visitar per primera vegada, el Centre d'Art " la Panera" de Lleida. Hi he nat, per fer una activitat de l'assignatura Art Contemporàni aplicat a l'educació. Aquest museu, no és el típic museu que tothom s'imagina que anirà a veure, sinó que és un museu fet d'escultures, algunes animacions, vídeos i reportatges, però d'això, avui en dia, se'n diu Art Contemporàni.

Tot això aborda la creativitat en un sentit transversal entre disciplines, vol privilegiar el diàleg entres obres per fer possible l’aparició de noves aproximacions i relacions inesperades, però plenes de contingut, en un intent, no de mostrar i pensar en termes exclusivament artístics, sinó de repensar el món i posicionar-nos críticament a partir de l’experiència creativa.

En aquest museu hi trobem obres que ens volen fer pensar sobre temes que ens trobem en el dia a dia de la nostra societat,( per exemple ) des de l'alimentació, passant pel nostre cos, i arribant a temes tant vius i reals com la immigració i la construcció d'edificis.

Aquesta última foto és un treball de Paul Ekaitz, " Velvet and Crochet" realitzat l'any 2001. En aquest treball es juga amb l'espai propi, amb l'interpersonal, amb les distàncies curtes. Ens mostra dos personatges, un noi i una noia, que porten una mena de vestit que els cobreix tot el cos, de color crema i cobert amb tires de velcro que fa que constantment estiguin enganxats. El vestit es mostra com una mena de cuir que, malgrat que es pugui enganxar molt a l'altre, sempre permet allunyar-se'n.
Tot això ho hem vist en un vídeo que dura exactament 3 minuts i 21 segons.

Us recomano aquesta col·lecció!

Un wc públic una mica diferent...

Aquest wc que aparentment sembla normal, no ho és del tot. Està situat enmig d'un carrer de Houston, Texas i de fora sembla de vidre d'aquest que no es veu res però de dina és tot el contrari, ja que pots veure tot el que passa pel teu voltant. Una mica incomode, no? jeje

La caseta més estreta del món...

Aquesta casa no és per fer bonic, sinó que hi viu una dona, Helenita. Té 3 plantes i la propietaria en vol construïr una quarta per a la barbacoa i coses així. Està ubicada a Madre de Deus, Brazil, un poblet petit on molts dels turistes que hi van, aprofiten per visitar aquesta casa. Aquí teniu unes quantes fotos.

Casos de nens salvatges...

Històricament s’han donat casos reals de “ nens salvatges”. I fa poc per la televisió vam poder veure un cas d'una nena que va estar vivint a la selva i va ser trobada fa cosa d'un mes. Però uns anys enrrera, al 1970, a Los Ángeles, uns assistents socials van trobar un cas d’una nena que va estar tancada en una habitació durant molts anys, estava subdesarrollada, no caminava...aquest és el cas d’una nena anomenada Jenny.
La hipòtesis es que els gens dels principis del llenguatge s’han d’utilitzar abans de la pubertat. La qüestió està en si la nena era retrassada de naixement o per causa de l’aïllament que va sofrir. Va ser gravada durant centenars d’hores i així van anar realitzant l’estudi nombrosos especialistes.

Bé doncs, aquesta nena va estar sense contacte humà fins que els treballadors socials ho van detectar. Va ser un 4 de novembre de 1970, quan ella tenia 13 anys. Durant aquest temps va estar lligada a una cadira amb un orinal incorporat i obligada a asseure’s sola, sense ningú amb qui parlar, quan feia alguna mena de soroll els pares l’hi pegaven, no tenia res per a observar, només les 4 parets que l’envoltaven.
Quan el cas es va donar a la llum, la seva mare denunciava que ella també havia estat víctima del maltractament del seu marit, aleshores ell és va suïcidar.
Quan va arribar a l’hospital era una nena fràgil, inquietant i preciosa. Caminava d’una manera molt estranya, escopinava, no feia cap soroll,...
James Kent, el seu psicòleg, explica en el documental que explorava intensament tot el que hi havia al seu entorn.
Llavors, durant 4 nits, el psiquiatra Say Shurey, va fer uns estudis connectant-la a una màquina i i va observar que hi havia moltes ones en els somnis i això era un fenomen anormal.
Durant el maig del 1971 l’esperança va créixer quan en una classe que estava sent gravada, li van ensenyar a cordar-se les sabates i ella va pronunciar la seva primera paraula: “doctor”, començava a parlar. Això va ser una gran millora en el desenvolupament de la Jenny.
Aquest estudi semblava obrir noves noves perspectives per a l’estudi dels processos d’adquisició del llenguatge.
La Jenny no va arribar a parlar correctament però el nombre de símbols que podia manejar era bastant ampli, i fins i tot va arribar a adquirir un petit vocabulari i va aconseguir a formar algunes petites i desordenades frases.
Però les deficiències en la metodologia aplicada en l’estudi d’aquest cas no van arribar a posar a prova la tesi segons la qual, si és cert que naixem amb una predisposició genètica per a l’adquisició del llenguatge, hi ha un temps límit per al seu desplegament, de manera que es torna impossible el desenvolupament de les estructures lingüístiques i cognoscitives.

Però aquest no va ser el primer cas de nen salvatge, sinó que al 1800, al sud de França ja es va detectar un cas semblant, d’una estranya criatura, anomenat Víctor d’Aveyron.
Tenia una forma humana però un comportament animal. El que es va voler investigar amb ell va ser anomenat “ L’experiment prohibit” i el van portar a l’ Institut Nacional per a Sords encara que no ho era.
Jean March Itard, era jove i va veure la seva gran oportunitat per fer-se un rogle a la medicina i va decidir estudiar-lo i treballar amb ell. (veure foto de dalt)
Itard apuntava tot el treball realitzat amb Víctor en el seu diari personal, i això fa que sigui un dels casos més ben documentats sobre nens salvatges.
El cas d’aquest nen va ser portat al cinema per François Tuffaut amb la pel·lícula “ El pequeño salvaje”.
Personalment, no m'hi havia parat a pensar mai en la complexitat que presenten aquests casos, però l'altre dia a una assignatura ens van passar un vídeo de la Jenny que, sincerament, em va sorprendre.