La Barberia...

Foto de mun reiaio Magín Pujol i Sales

La història dels pobles és pot descobrir a través de la crònica dels seus oficis. Les antigues formes de treball que exercien els menestrals als pobles era purament artesanal. “L’art és el punt de partida i el fonament de totes les professions, mai no podem oblidar aquest importantíssim tret, sense el qual els treballs es deshumanitzen, es tronen freds, distants i perden el sentit de la relació social i la convivència entre els éssers humans”.

La feina diària dels menestrals, des d’èpoques remotes ha anat evolucionant amb el ritme dels nous temps.

La barberia és potser l’única d’aquestes velles formes de treball artesanal, que conserva la sòlida convicció del tracte càlid i humà de les mans.
Des de fa més d’un segle a Flix va néixer una estirp de famosos barbers. Als voltants de 1800, Joaquim Pujol fou el primer avantpassat que inaugurà l’ofici, però ell el va començar quan ja era bastant gran, segons la tradició devia tenir uns 40 o 50 anys. Després Magín Pujol Benet ( 1880-1946) continuà la tradició en la que seria la barberia de tota la vida, a l’antiga plaça Constitució número 9 ( actualment amb el nom de plaça Major i passant pel nom de plaça Espanya i plaça Llibertat). Anys després Magín Pujol Sales ( 1906-1982) fou l’hereu que proseguí amb l’ofici. Fa uns anys que el meu iaio, Magín Pujol Ferrús nascut l’any 1938, encara treballava de barber, fins que fa uns cinc anys que es va jubilar. I finalment, mun pare, Francesc Pujol Pasarrius, que pel que sembla és l’últim hereu barber de la nostra família. I la casualitat es tant gran que tots els descendents d’aquesta família van nàixer a la mateixa llar, a la mateixa habitació, a la plaça Major.

La Barberia

A la Plaça Major de la vila
És ubicada la barberia de Magín
Fa gairebé un segle que fila
I és d’esperar així vagi seguint.

Tota una saga de bons barbers
Exercint l’ofici de dos en dos
El cabell em tallava el primer
Quan encara era un mocós.

A la vora dels vint ja hi anava
Amb la mare a tallar-me el cabell
Més endavant sol em deixava
Perquè me’l tallés el més vell.

Al peu mateix de la façana
Lluint altiu, el rellotge de sol
Ben proper al Cantó de la Cana
Sense que li calgui corda ni bressol.

Allí anava el meu pare
Quan encara era jo petit
Mentre el segon a ell afaitava
El primer em deixava aviat enllestit.

Un dia a la setmana de festa
Tenien abans els barbers
L’aprofitaven no per anar de gresca
Sinó per qualsevol cosa que convingués.

Abans sols hi havia olivers i ametllers
A més del batre I segar
Eren molt pesades aquelles feines
Cap més al camp se’n podia trobar.

Completaven els barbers la setmana
Diumenge tot afaitant
Mentre el ric anava amb la tartana
Els altres la misèria trampejant

Diumenge acudia a la plaça
El pagès marxant i “ faixero”
Rambler, menestral i “ platero”
Que el barber enllestia amb molta traça.

El foraster seguia la ruta
El del poble anava a dinar
A la tarda fent la permuta
Se n’anava el jovent a ballar.

No hi ha dubte que la situació és una altra
I que les coses per bé han canviat
Però el rellotge reparació falta
Amb dos pots de pintura, tot solucionat.

Als dos barbers que hi ha ara
No cal que els marquis l’obligació
Tenen la botiga molt ben arreglada
Amb plena garantia la professió.

Llarga vida desitjo i espero
Tingui la barberia de Magín
Que ocupi el primer lloc del “ cartelero “
I que el rellotge de sol i la Cana
No es moguin de la pròpia façana
I en bona trilogia vagin convivint.

Francisco Garciapons

Primavera 1995