dimecres, 17 d’octubre de 2007

Solitud...


Resulta ser que estic a la biblioteca i és el primer moment del dia que estic sentada a una cadira sense tenir que parlar en ningú, tant sols amb el meu ordinador, el meu mp3 i el meu blog. M'agrada la solitud, no en grans dosis, ho he decidit ara mateix, mentre estava sentint a les meves orelles la cançó "No tinc temps". Bé no ho he decidit, ho he confirmat perquè ja feia temps que em voltava pel cap.
Dic això, no perquè no m'agradi estar acompanyada i parlar en la gent sinó perquè crec que tothom necessita el seu moment d'independència, d'estar a un racó i que no et fagin preguntes a les que tu hagis de donar resposta. Perquè hi ha moments que m'agradaria arribar a casa, després d'haver marxat a les 7 i mija del matí i tornar-hi com a mínim a les 6 i mija ( això si és un bon dia) i estirar-me al sofà com una colilla solitaria en un cendrer. No trobeu?

A mi em fan falta aquests moments sobretot entre setmana. El cap de setmana és diferent, només tinc ganes d'estar en la meua gent, que trobo molt a faltar i xerrar, xerrar i xerrar. Una simple reflexió que necessitava expressar.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Norma, són Nerea!!
T'he trucat a casa i no estaves... Així q a la biblio?
Bueno, parlem esta nit si podem!!
Muaks!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Per a mi són molts importants uns quants moments de solitud. Sabent, això sí, que aquesta solitud és volguda i momentània.

Norma ha dit...

Sí, està clar que no hi ha res pitjor que sentir-te sol i a més tenir molts moments de solitud. Llavors ja no és un bon moment per tu sinó un patiment que pot ser permanen i arribar a alguna malaltia psicològica.

Anònim ha dit...

Hole Norma que sóc Raquel....que et volia dir...em k tinc ganes k sigui el finde ja per estar tots junts, xk el poble sense valtres(els de la city) està molt apagat!!
Em que et volia dir...que te enviat una foto, weno..un collage de unes quantes fotos d'Alacant, que o miris quant puguis i me dius el que, ok? a...i una altra cosa d'un viatge, fes-ho xk va en serio!

Chaoo wapa...fins el divendres!!

A...es molt emotiu tot el que escrius...com se note que ets de lletres, igual k sonia...xk a mi no em sortirien mai estes coses tan boniques!!!

*aBi* ha dit...

Ai cunyi...ia tens raó ia. És veritat, i més vegades que voldriem estos ratets i no els tenim. A vegades ens sentim amb la pressió de la companyia, xo que hi hem de fer? Si només tinguessim gent quan naltres vulguessim ens trobariem sempre sols, i aixo es lo mes trist que ia... a vegades as de fer un petit esforç i compençar als altres, xq encara q no u semblo la teva companyia en una determinat moment i una determinada persona, pot ser un regal!

Un bexito guapa!M'encanta com escrius i que tanta gent respongui a estes coses q tenen tan sentit a la vida!Ens veiem d'aqui res!!